dimecres, 29 d’octubre del 2008

En 20 paraules...

Recull de 7 “nanorelats” (relats d’un màxim de 20 paraules):

1. EL DESIG DE CAP D’ANY (sobre el temps)
Un cop complert el desig de cap d’any, veié que “tot el temps del món” era massa per ell sol.

2. OBSESSIÓ CIRCULAR (sobre les obsessions)
- Tinc els pits petits!
- Jo t’estimo...
Ell, cansat, la deixà. Ella, s’operà.
Ja operada, es veié el cul gros.

3. SENSE FEINA (sobre els missatges de cap d’any)
“Bon any, desgraciat”, envià al seu amo a les dotze. Se’n penedí l’endemà. El 2008 treia el cap sense feina.

4. LA FI DEL MÓN (sobre la fi del món)
Mentre plorava perquè l’havia deixada, pensant que allò era la fi del món, del cel baixaven extraterrestres malèvols carregats d’explosius.

5. CONFESSIONS MATRIMONIALS (sobre l’inconfessable)
“Sóc addicte als nanoreptes” –confessà atemorit a la seva dona, la presidenta de l’associació de defensa de la novel•la llarga.

6. CARTA ALS REIS D’UN NEN SENSE IL·LUSIÓ (sobre els Reis d’Orient)
Reis:
No cal que passeu per casa. Els meus pares són rics i ja em compraran el que els demani.

7. NIT DE NOCES (sobre un llit)
“Aquest llit fa mal d’esquena, i tan car que era...”, pensava la Joana la nit de noces, mentre fingia l’orgasme.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Ell

No sé si el baf del toll té gust de res
més que de moll, ni si la set del temps
es perd al vol, quan vol i quan no vol.

No sé si té el cor viu, si es mou al lluny
del tuf del pas dels anys, si el so de nit
és fred com el de gel, o bé és foc;
no sé si el pas de ball li duu el dolç
del mar, mes ell bé ho diu, i jo m’ho crec!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

diumenge, 19 d’octubre del 2008

A unes mans

Quan m’acaricies les mans,
al lluny queden les espessors dels temps
que nuaven com dimonis colls de marbre
quan ens trobàvem perduts i incompresos
vivint, sense haver pogut aprendre a viure...
Al lluny queden els mots plens d’incertesa
i les tempestes trencadisses i les ferides cosides
amb agulles de sang mal enfilades.

Quan m’acaricies les mans...
Res no sembla ni tan sol, tan difícil ni tan mort,
i el tot esdevé una fragància feta d’un instant
comú
i d’una embranzida d’aire al cor,
i tot això,
només pel tacte d’unes mans.

dijous, 16 d’octubre del 2008

A l'infinit

Sota el sord silenci de la nit,
entre el negre quiet del cel
i milions d’oceans de gel,
fan tentines els petons,
les mentides i emocions,
els pudors, els sentiments,
les carícies, els moments...

Els plors i les pors
fan tentines, tentinegen,
sota el sord silenci de la nit.
Les pors i els plors
tentinegen, fan tentines,
i jo els enfonso al pou d’oblit.
A l’infinit.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Massa lluny

Trepitjant les tenebres dels temps,
ja res no té salut ni marxa enrere
i
malgrat l’empremta de tants instants
que cauen lents en l’oblit més profund
del no-res,
avui tot sembla ser molt menys sol
que la meva pobra ànima de poeta
entotsolada;

i és per això que necessito arrencar a córrer,
si pot ser saltant els tolls,
els molls,
les estrelles
i totes les fulles folles,
i
arribar carrer enllà, i córrer més ràpid
que una ploma al vol del buf del vent
per demanar-te,
finalment,
que si vaig massa lluny;
que si m’entrebanco massa lluny,
a algun lloc incert al fons del pou
de la penombra,
m’estiguis esperant,
només tu,
i
aquells teus ulls que tan enyoro.

Trepitjant les tenebres dels temps,
ja res no té salut ni marxa enrere.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Per què ho dius?

Quan vaig notar que algú em tocava subtilment el darrere estava a punt de passar el metro. Era Sant Jordi i eren dos quarts de nou del matí a l’estació de Liceu, on en comptes d’òpera se sentien veus i passes de diverses vides de persones anònimes. Jo estava molt entretingut llegint el diari però de seguida vaig entendre que aquell tacte suau i agradable al meu cul no era cap conquesta matinera sinó més aviat una mà malèvola que em volia treure el bitllet de la butxaca dels pantalons. “Serà possible!?”, vaig pensar atònit i enfadat. Em vaig girar de cop i vaig tenir temps d’agafar el lladre pel braç. “Què fas?”, vaig cridar potser massa fort.

El pispa de bitllets només va necessitar un cop de peu per deixar-me mig estabornit. Aleshores va arrencar a córrer, amb tanta mala sort que es va entrebancar amb la crossa d’una de les dones anònimes de l’andana i va anar a parar al mig de la via. Tothom es va posar les mans al cap, alguns es tapaven els ulls per no veure la desgràcia imminent i inevitable, però per sorpresa el noi va fer un salt que gairebé va tocar el sostre, es va tornar a posar a l’andana, com si no hagués passat res, i va desaparèixer entre la gent bocabadada i muda. Afortunadament, li va caure el meu bitllet i també una motxilla que duia a l’esquena just al primer graó de les escales i jo, ràpidament, vaig córrer a recollir-ho. Tot seguit va arribar el metro.

Un cop dins el vagó, la majoria de persones va semblar que s’havien oblidat d’aquella petita història i van seguir amb les seves vides anònimes. Jo em vaig acomodar a un seient, vaig introduir-me de nou el bitllet a la butxaca dels pantalons i després, potser per curiositat, més aviat per una sensació de xafarderia estranya, vaig obrir la motxilla del lladre. Només hi havia bitllets, més bitllets i un sobre tancat.

Evidentment vaig obrir-lo.

Una carta. Barcelona, a 23 d’abril de 2008. Estimada Júlia, deia, avui m’he llevat feliç, el cor alegre i més viu que mai m’espurnejaria amb la mateixa intensitat encara que el sol no brillés amb la força amb què ho fa o que els carrers de la ciutat no fessin l’olor encisadora d’enamorats i roses. Finalment ja ho tenim, només ens falta un bitllet més i ja podrem acabar el vaixell i fugir tots dos per començar de nou. Avui l’aconseguiré a l’estació de Liceu i tot ens tornarà a somriure. Només un altre bitllet i c’est fini mon amour, ja no ens caldrà buscar més a les escombraries, mai més no haurem de regirar butxaques de viatgers despistats ni obrir les màquines expenedores de les estacions. Per fi, tu i jo, i el vaixell de bitllets que ens durà a una altra punta de món. Et passaré a buscar abans del migdia al pis del carrer Hospital, allà acabarem d’encolar la popa i afegirem l’últim bitllet, que serà la cabina; quedarà fantàstic, ja ho veuràs. T’estimo.

Punt i final.

No em podia quedar amb els braços creuats. Espero que ho entenguin.

-I això és tot? –va preguntar l’agent després d’un llarg silenci.

-Sí, això és tot. El cadàver ens va enviar a comissaria aquest escrit poc abans de pujar a la nau de paper. Possiblement era conscient dels riscos i va preferir explicar-nos aquesta història, perquè poguéssim entendre els motius que el van portar a embarcar-se en un vaixell fet amb bitllets de metro. Pel què pogués passar...

-O sigui que després del robatori a l’estació l’home va decidir construir un vaixell amb els bitllets que va trobar a la motxilla del lladre?

-Efectivament, però, és clar, es va enfonsar abans de sortir del port. No era un professional, no hi entenia. Hauria d’haver sabut que un vaixell construït només amb bitllets de metro no pot aguantar la força de les onades. Potser si hagués combinat els bitllets de metro amb algun bitllet de tren, o fins i tot amb algun bitllet d’avió, hagués arribat més lluny...

-Elemental, estimat Watson.

-No facis broma, és un tema seriós.

-Tu sabries escriure un conte amb un final sorprenent?

-Per què ho dius?

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Calor inserida

Arran de pell corren les lluernes
traginant mil espurnes d’ulls de sexes,
s’atansen juganeres, busquen nexes,
nits, bestioles, llunes i cavernes.

Arran de pell tu i jo som sols fum,
només tretze mil somnis impossibles,
només dues substàncies combustibles,
banyades en infinits mars de llum.

A frec de llavi parlen déus prohibits,
s’esquincen en llençols blancs plens de vida,
mescla de sal, amor, passió i confits.

A frec de llavi tu i jo som crida,
sobre l’eco de la vall dels teus pits,
injecció de plaer en calor inserida.



Publicat a Erotisme som tu i jo, Editorial Emboscall