dimecres, 8 d’octubre del 2008

Massa lluny

Trepitjant les tenebres dels temps,
ja res no té salut ni marxa enrere
i
malgrat l’empremta de tants instants
que cauen lents en l’oblit més profund
del no-res,
avui tot sembla ser molt menys sol
que la meva pobra ànima de poeta
entotsolada;

i és per això que necessito arrencar a córrer,
si pot ser saltant els tolls,
els molls,
les estrelles
i totes les fulles folles,
i
arribar carrer enllà, i córrer més ràpid
que una ploma al vol del buf del vent
per demanar-te,
finalment,
que si vaig massa lluny;
que si m’entrebanco massa lluny,
a algun lloc incert al fons del pou
de la penombra,
m’estiguis esperant,
només tu,
i
aquells teus ulls que tan enyoro.

Trepitjant les tenebres dels temps,
ja res no té salut ni marxa enrere.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Ei hola,

No sé, potser els ha molestat el comentari sobre el Pinxo d'en Bush...

Gràcies per passar-te pel blog. Espero que no me'l tanquin també jaja

Per cert, m'agrada la frase "trepitjar les tenebres del temps".

Salut

Abirat ha dit...

Les paraules del teu poema van construïnt el mateix camí que fem a la vida, quan anem caminant endavant, i endavant, i tenim potser por de quedar sols i no poder tornar enlloc; quan necessitem saber que tindrem un refugi on, passi el que passi, podrem tornar. El joc amb les "i" que enllacen els pensaments és fantàstic. Paraules que dibuixen passes que construeixen un camí que fem ençà i enllà d'on, algun dia, desitgem tornar. (uix, m'he allargat molt, però és que el poema se m'emporta). Petonets i gràcies!