Sota el sord silenci de la nit,
entre el negre quiet del cel
i milions d’oceans de gel,
fan tentines els petons,
les mentides i emocions,
els pudors, els sentiments,
les carícies, els moments...
Els plors i les pors
fan tentines, tentinegen,
sota el sord silenci de la nit.
Les pors i els plors
tentinegen, fan tentines,
i jo els enfonso al pou d’oblit.
A l’infinit.
Vernors Ginger Soda
Fa 7 mesos
1 comentari:
Sí, la veritat és que m'ha sortit un text intens.Però crec que no és gens trist. Ho seria si no "caminés amb pas ferm" -dins el túnel, s'entén-.
De fet, què seria de nosaltres sense aquests moments "menys bons"? Val més ni plantejar-s'ho.
Referent al teu poema, m'agrada molt la comparació -pq crec que ho és- de pou d'oblit amb l'infint. Ho trobo molt encertat.
Merci per passar-te i comentar!
Salut
Publica un comentari a l'entrada