–Què hi veus al lluny del niu que ens embolcalla,
furgant la llum d’albada incandescent?
–Doncs pots comptar: un home amb una pala,
un noi begut dormint davant de casa,
un vell quiosc, un avi sense gana,
un gos que rep una mala passada,
un riu glaçat, un tren sense parada,
un bes d’una parella enjogassada...
–N’estàs segura? Si jo només hi veig
un foll fullatge de pedres pertorbades,
l’instant perdut, la tarda ja oblidada,
fal·làcies dels sentits massa porucs,
el pes del mot que vessa aigua clara,
l’amor perfecte de qui no l’ha viscut...
–No saps que això són somnis impossibles
que et fas al so d’històries inventades?
–Amiga, no em comprens, però jo et diré
que si els meus ulls són perles pertorbades
no hi puc fer res, que allà on no hi ha ningú
hi veig mil arbres, metàfores pictòriques,
sanefes dels sentits entrebancades,
el color groc, el verd, el blau, el gris,
i tots a la vegada, pintant paisatges...
–Com pots dir això si tu no estàs pas cec?
–Jo sóc així. A més, si ho pogués fer,
què més voldria jo que ser com tu!
Relat participant
82è Joc Literari de Jesús M. Tibau
(vols saber-ne més?
CLICA AQUÍ )