dilluns, 22 de desembre del 2008

No et sabré dir

No et sabré dir si ho veig net o fangós,
si tot s’ho emporta el vent o bé ho escombra
una bufada, el trepitjar d’uns peus
bellugadissos, un nen petit que canta,
o un avi il·lusionat amb una tarda.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Coincidir amb mi

Diré com si volgués començar una història entre tantes que vaig coincidir amb mi un vint-i-cinc de febrer de fa vint-i-dos anys. Quan em vaig conèixer de veritat, però, no va ser fins després, just quan vaig saber que podia utilitzar la poesia per expressar-me. Reconec que sóc bastant rara, però tinc iniciativa i acostumo a ser valenta i tossuda. No em rendeixo fàcilment i tendeixo a acabar el que començo. De vegades m’equivoco i sóc una mica maniàtica. M’enfado quan em sembla que a un relat que ja he entregat li sobra una coma o li falta una paraula. També m’enfado quan veig uns ulls falsos que em miren. Sóc impulsiva, responsable, respectuosa i desordenada. Em costa molt entendre els mapes i m’és impossible tirar una línia recta en un paper. He estimat i m’he sentit estimada. He decebut i m’han decebut. He conegut gent maca. Ploro quan estic trista. Recordo la meva iaia com algú important i únic per mi. Considero que la vitalitat del meu avi és admirable. M’agraden els macarrons, la llar de foc, connectar-me a Relats en Català i ara als blocs, anar al teatre, mirar pel·lícules, passejar-me per Vic amb bufanda i jaqueta els hiverns plens de boira i banyar-me a la platja els estius. L’agost passat vaig fer un viatge inoblidable a Canadà i Estats Units. No tinc germans ni germanes. M’agrada llegir, i m’agraden les ciutats i els pobles. També m’agraden els animals i tinc una gossa que es diu Nina. Sóc tímida i seriosa. Un dia em van escriure que el meu nom està fet de poesia. M’atrauen els nois misteriosos, peculiars. Em fixo en les mans de la gent. Somio desperta i de vegades estic als núvols estones llargues. Puc estar contenta i trista quaranta vegades en un segon. Ho visc tot intensament. M’agrada la poesia i la prosa, però estimo més la poesia perquè em fa vibrar d’una manera especial. De petita m’apuntava les matrícules dels cotxes que veia des del balcó de casa els avis a una llibreta. D’aquí a un temps tot el que he escrit més amunt potser em farà gràcia.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Per tu i amb tu

Si són per tu i amb tu, aquests meus versos
serien sols un pou de porcellana,
un roig perdut durant una tempesta,
un verd fruint l’esguard de qui no es troba.
La negra nit de traves pinzellades
seria tall de pedra d’un anhel,
el foc innat, riera esbiaixada,
l’instant trampós el pes del mot incert.
Si són per tu i amb tu, aquests meus versos
tindrien tics per sobre el setè cel.
Escolta’m bé, pessic de pentagrama,
si et vols quedar enllà del fred d’hivern,
si vols la sort en cas que ens acompanyi
per tu i amb tu seran aquests meus versos.

divendres, 14 de novembre del 2008

Conversa entre dues cigonyes



–Què hi veus al lluny del niu que ens embolcalla,
furgant la llum d’albada incandescent?
–Doncs pots comptar: un home amb una pala,
un noi begut dormint davant de casa,
un vell quiosc, un avi sense gana,
un gos que rep una mala passada,
un riu glaçat, un tren sense parada,
un bes d’una parella enjogassada...
–N’estàs segura? Si jo només hi veig
un foll fullatge de pedres pertorbades,
l’instant perdut, la tarda ja oblidada,
fal·làcies dels sentits massa porucs,
el pes del mot que vessa aigua clara,
l’amor perfecte de qui no l’ha viscut...
–No saps que això són somnis impossibles
que et fas al so d’històries inventades?
–Amiga, no em comprens, però jo et diré
que si els meus ulls són perles pertorbades
no hi puc fer res, que allà on no hi ha ningú
hi veig mil arbres, metàfores pictòriques,
sanefes dels sentits entrebancades,
el color groc, el verd, el blau, el gris,
i tots a la vegada, pintant paisatges...
–Com pots dir això si tu no estàs pas cec?
–Jo sóc així. A més, si ho pogués fer,
què més voldria jo que ser com tu!

Relat participant 82è Joc Literari de Jesús M. Tibau
(vols saber-ne més? CLICA AQUÍ )


dimecres, 12 de novembre del 2008

La tos de l'avi

–Avi, hauria de beure aigua –repetia en Joan Miquel al seu sogre a cada ocasió que se li presentava, aprofitant la més mínima badada del vell durant els àpats per omplir-li el got fins a dalt.

–Sí, home, sí –li contestava l’avi, que feia com si sentís ploure l’aigua que el gendre li deia que s’havia de beure.

dimarts, 11 de novembre del 2008

A la biblioteca

Avui he anat a la biblioteca i hi he vist la Pilar. Sempre m’agrada trobar-me-la. La vaig conèixer quan d’adolescent vaig decidir fer el treball de recerca sobre els escriptors osonencs. M’hi vaig posar en contacte, em va convidar a passar la tarda a casa seva, a Tavèrnoles, i vaig tenir l’oportunitat de compartir una estona molt agradable amb ella i el seu company, l’Armand, que es van voler llegir tots els meus relats de llavors, i em van animar a no oblidar-me mai del desig d’escriure. Avui he anat a la biblioteca i hi he vist la Pilar, que m’ha dit que dijous presenta el seu nou llibre de poesia: Els rossinyols insomnes, a les 20h., a Vic. I jo he pensat: “justament dijous que tinc màster, ja podria ser divendres”. I és veritat, eh. Però no li he pogut dir que no. Jo li he explicat que estic fent un màster en creació literària i ella m’ha dit que la presentació del llibre m’agradaria, que anirà a càrrec de Maria-Mercè Miró, Doctora en Filologia Catalana, i de l’autor del pròleg Jordi Font, i que li faria molta il·lusió que hi anés. I anar-hi també em fa molta il·lusió a mi. Si no us hi convido és perquè hi ha classe. I si falto jo, ja en sabreu el motiu...

dilluns, 10 de novembre del 2008

En 20 paraules...

Un "nanorelat"

L'ANÒNIM DEL TREN (sobre l'anonimat)

Al tren, el veia cada dia: pujava a Mollet, llegia best-sellers. Si coincidien després, no sabia de què li sonava.

diumenge, 9 de novembre del 2008

A ritme d'alegria

Puntual, a les sis eres a casa. Feia potser dos mesos que teníem les entrades: semblava com si el vuit de novembre fos un dia incert al calendari, com si no hagués d’arribar mai. Portaves una brusa blanca que et ressaltava la pell morena, t’afavoria. Tens els mateixos ulls que abans, però ara tot és diferent. Tots dos sabem que ens tenim, que ens coneixem bé i que ens podem entendre... Quina gràcia que em va fer veure’t tan carregat de llibres. Tu vas dir que me’ls deixaves, jo vaig dir que no te’ls tornaria, i tu vas dir que si home. Vam estar bé, tranquils, com tantes vegades. A casa hi érem nosaltres i l’avi que es va entestar que sopéssim abans de marxar, i ens va fer torrades a la llar de foc. Vam haver de vigilar que no calés foc, perquè s’ha fet vell i no vol deixar de fer el que feia abans. Sempre diu: “com si fos la primera vegada”, i ningú no el treu d’aquí. A taula, va ser divertida la conversa que vau tenir, mescla del teu accent garrotxí tancat i de la terrible sordesa de l’avi. Em va agradar tornar-te a veure. Tu de vegades encara dius que m’estimes, però jo sé que no seria bo tornar enrere: ens vam fer massa mal. Si som amics tot va millor: els records ben guardats al calaix. I ahir vas arribar puntual, però el temps passa molt ràpid. I ahir vam anar a un concert que no podien anular per la pluja. I va ser especial. I els Antònia Font ho van arrodonir, a ritme d’alegria.

divendres, 7 de novembre del 2008

Cor

Regala’m un globus de fira
en forma de cor,
-arranca’l d’allà on vulguis,
encara que sigui d’un poema
sense nom-
que jo li tallaré el fil que el trava
perquè pugui aixecar el vol en l’aire
-com un ocell lliure de gàbies-
i enfonsar d’un salt el cos en l’aigua,
cap a les profunditats més necessàries
i llunyanes
de l’amor per descobrir.

Regala’m un globus de fira
en forma de cor.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

En 20 paraules...

Recull de 7 “nanorelats” (relats d’un màxim de 20 paraules):

1. EL DESIG DE CAP D’ANY (sobre el temps)
Un cop complert el desig de cap d’any, veié que “tot el temps del món” era massa per ell sol.

2. OBSESSIÓ CIRCULAR (sobre les obsessions)
- Tinc els pits petits!
- Jo t’estimo...
Ell, cansat, la deixà. Ella, s’operà.
Ja operada, es veié el cul gros.

3. SENSE FEINA (sobre els missatges de cap d’any)
“Bon any, desgraciat”, envià al seu amo a les dotze. Se’n penedí l’endemà. El 2008 treia el cap sense feina.

4. LA FI DEL MÓN (sobre la fi del món)
Mentre plorava perquè l’havia deixada, pensant que allò era la fi del món, del cel baixaven extraterrestres malèvols carregats d’explosius.

5. CONFESSIONS MATRIMONIALS (sobre l’inconfessable)
“Sóc addicte als nanoreptes” –confessà atemorit a la seva dona, la presidenta de l’associació de defensa de la novel•la llarga.

6. CARTA ALS REIS D’UN NEN SENSE IL·LUSIÓ (sobre els Reis d’Orient)
Reis:
No cal que passeu per casa. Els meus pares són rics i ja em compraran el que els demani.

7. NIT DE NOCES (sobre un llit)
“Aquest llit fa mal d’esquena, i tan car que era...”, pensava la Joana la nit de noces, mentre fingia l’orgasme.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Ell

No sé si el baf del toll té gust de res
més que de moll, ni si la set del temps
es perd al vol, quan vol i quan no vol.

No sé si té el cor viu, si es mou al lluny
del tuf del pas dels anys, si el so de nit
és fred com el de gel, o bé és foc;
no sé si el pas de ball li duu el dolç
del mar, mes ell bé ho diu, i jo m’ho crec!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

diumenge, 19 d’octubre del 2008

A unes mans

Quan m’acaricies les mans,
al lluny queden les espessors dels temps
que nuaven com dimonis colls de marbre
quan ens trobàvem perduts i incompresos
vivint, sense haver pogut aprendre a viure...
Al lluny queden els mots plens d’incertesa
i les tempestes trencadisses i les ferides cosides
amb agulles de sang mal enfilades.

Quan m’acaricies les mans...
Res no sembla ni tan sol, tan difícil ni tan mort,
i el tot esdevé una fragància feta d’un instant
comú
i d’una embranzida d’aire al cor,
i tot això,
només pel tacte d’unes mans.

dijous, 16 d’octubre del 2008

A l'infinit

Sota el sord silenci de la nit,
entre el negre quiet del cel
i milions d’oceans de gel,
fan tentines els petons,
les mentides i emocions,
els pudors, els sentiments,
les carícies, els moments...

Els plors i les pors
fan tentines, tentinegen,
sota el sord silenci de la nit.
Les pors i els plors
tentinegen, fan tentines,
i jo els enfonso al pou d’oblit.
A l’infinit.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Massa lluny

Trepitjant les tenebres dels temps,
ja res no té salut ni marxa enrere
i
malgrat l’empremta de tants instants
que cauen lents en l’oblit més profund
del no-res,
avui tot sembla ser molt menys sol
que la meva pobra ànima de poeta
entotsolada;

i és per això que necessito arrencar a córrer,
si pot ser saltant els tolls,
els molls,
les estrelles
i totes les fulles folles,
i
arribar carrer enllà, i córrer més ràpid
que una ploma al vol del buf del vent
per demanar-te,
finalment,
que si vaig massa lluny;
que si m’entrebanco massa lluny,
a algun lloc incert al fons del pou
de la penombra,
m’estiguis esperant,
només tu,
i
aquells teus ulls que tan enyoro.

Trepitjant les tenebres dels temps,
ja res no té salut ni marxa enrere.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Per què ho dius?

Quan vaig notar que algú em tocava subtilment el darrere estava a punt de passar el metro. Era Sant Jordi i eren dos quarts de nou del matí a l’estació de Liceu, on en comptes d’òpera se sentien veus i passes de diverses vides de persones anònimes. Jo estava molt entretingut llegint el diari però de seguida vaig entendre que aquell tacte suau i agradable al meu cul no era cap conquesta matinera sinó més aviat una mà malèvola que em volia treure el bitllet de la butxaca dels pantalons. “Serà possible!?”, vaig pensar atònit i enfadat. Em vaig girar de cop i vaig tenir temps d’agafar el lladre pel braç. “Què fas?”, vaig cridar potser massa fort.

El pispa de bitllets només va necessitar un cop de peu per deixar-me mig estabornit. Aleshores va arrencar a córrer, amb tanta mala sort que es va entrebancar amb la crossa d’una de les dones anònimes de l’andana i va anar a parar al mig de la via. Tothom es va posar les mans al cap, alguns es tapaven els ulls per no veure la desgràcia imminent i inevitable, però per sorpresa el noi va fer un salt que gairebé va tocar el sostre, es va tornar a posar a l’andana, com si no hagués passat res, i va desaparèixer entre la gent bocabadada i muda. Afortunadament, li va caure el meu bitllet i també una motxilla que duia a l’esquena just al primer graó de les escales i jo, ràpidament, vaig córrer a recollir-ho. Tot seguit va arribar el metro.

Un cop dins el vagó, la majoria de persones va semblar que s’havien oblidat d’aquella petita història i van seguir amb les seves vides anònimes. Jo em vaig acomodar a un seient, vaig introduir-me de nou el bitllet a la butxaca dels pantalons i després, potser per curiositat, més aviat per una sensació de xafarderia estranya, vaig obrir la motxilla del lladre. Només hi havia bitllets, més bitllets i un sobre tancat.

Evidentment vaig obrir-lo.

Una carta. Barcelona, a 23 d’abril de 2008. Estimada Júlia, deia, avui m’he llevat feliç, el cor alegre i més viu que mai m’espurnejaria amb la mateixa intensitat encara que el sol no brillés amb la força amb què ho fa o que els carrers de la ciutat no fessin l’olor encisadora d’enamorats i roses. Finalment ja ho tenim, només ens falta un bitllet més i ja podrem acabar el vaixell i fugir tots dos per començar de nou. Avui l’aconseguiré a l’estació de Liceu i tot ens tornarà a somriure. Només un altre bitllet i c’est fini mon amour, ja no ens caldrà buscar més a les escombraries, mai més no haurem de regirar butxaques de viatgers despistats ni obrir les màquines expenedores de les estacions. Per fi, tu i jo, i el vaixell de bitllets que ens durà a una altra punta de món. Et passaré a buscar abans del migdia al pis del carrer Hospital, allà acabarem d’encolar la popa i afegirem l’últim bitllet, que serà la cabina; quedarà fantàstic, ja ho veuràs. T’estimo.

Punt i final.

No em podia quedar amb els braços creuats. Espero que ho entenguin.

-I això és tot? –va preguntar l’agent després d’un llarg silenci.

-Sí, això és tot. El cadàver ens va enviar a comissaria aquest escrit poc abans de pujar a la nau de paper. Possiblement era conscient dels riscos i va preferir explicar-nos aquesta història, perquè poguéssim entendre els motius que el van portar a embarcar-se en un vaixell fet amb bitllets de metro. Pel què pogués passar...

-O sigui que després del robatori a l’estació l’home va decidir construir un vaixell amb els bitllets que va trobar a la motxilla del lladre?

-Efectivament, però, és clar, es va enfonsar abans de sortir del port. No era un professional, no hi entenia. Hauria d’haver sabut que un vaixell construït només amb bitllets de metro no pot aguantar la força de les onades. Potser si hagués combinat els bitllets de metro amb algun bitllet de tren, o fins i tot amb algun bitllet d’avió, hagués arribat més lluny...

-Elemental, estimat Watson.

-No facis broma, és un tema seriós.

-Tu sabries escriure un conte amb un final sorprenent?

-Per què ho dius?

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Calor inserida

Arran de pell corren les lluernes
traginant mil espurnes d’ulls de sexes,
s’atansen juganeres, busquen nexes,
nits, bestioles, llunes i cavernes.

Arran de pell tu i jo som sols fum,
només tretze mil somnis impossibles,
només dues substàncies combustibles,
banyades en infinits mars de llum.

A frec de llavi parlen déus prohibits,
s’esquincen en llençols blancs plens de vida,
mescla de sal, amor, passió i confits.

A frec de llavi tu i jo som crida,
sobre l’eco de la vall dels teus pits,
injecció de plaer en calor inserida.



Publicat a Erotisme som tu i jo, Editorial Emboscall

divendres, 26 de setembre del 2008

L'indret dels somnis

Tota sola i sense estrelles
esdevingueres rostre d'una imatge,
color d'una pintura i vida d'una nit.

Adormida en els teus versos ja volaves,
enllà i més enllà: metàfores pictòriques
sota els teus dits.
A les mans, t'hi jeia l'esperança.

Adormida en els teus versos ja ho palpaves,
a prop i més a prop: versets imaginaris
sota els teus ulls.
A les mans, t'hi jeia l'esperança (i ja ho tenies).

Tota sola i sense estrelles, i una veu xiuxiuejava:
"L'indret dels somnis, benvinguda.
No tothom hi té cabuda: només poetes i pintors.
Només rostres d'una imatge, colors d'una pintura
i vides d'una nit. Només tu, petita i indefensa,
només tu,
tota sola i sense estrelles."