A unes mans

Quan m’acaricies les mans,
al lluny queden les espessors dels temps
que nuaven com dimonis colls de marbre
quan ens trobàvem perduts i incompresos
vivint, sense haver pogut aprendre a viure...
Al lluny queden els mots plens d’incertesa
i les tempestes trencadisses i les ferides cosides
amb agulles de sang mal enfilades.

Quan m’acaricies les mans...
Res no sembla ni tan sol, tan difícil ni tan mort,
i el tot esdevé una fragància feta d’un instant
comú
i d’una embranzida d’aire al cor,
i tot això,
només pel tacte d’unes mans.