Massa lluny

Trepitjant les tenebres dels temps,
ja res no té salut ni marxa enrere
i
malgrat l’empremta de tants instants
que cauen lents en l’oblit més profund
del no-res,
avui tot sembla ser molt menys sol
que la meva pobra ànima de poeta
entotsolada;

i és per això que necessito arrencar a córrer,
si pot ser saltant els tolls,
els molls,
les estrelles
i totes les fulles folles,
i
arribar carrer enllà, i córrer més ràpid
que una ploma al vol del buf del vent
per demanar-te,
finalment,
que si vaig massa lluny;
que si m’entrebanco massa lluny,
a algun lloc incert al fons del pou
de la penombra,
m’estiguis esperant,
només tu,
i
aquells teus ulls que tan enyoro.

Trepitjant les tenebres dels temps,
ja res no té salut ni marxa enrere.