En 20 paraules...

Un "nanorelat"

L'ANÒNIM DEL TREN (sobre l'anonimat)

Al tren, el veia cada dia: pujava a Mollet, llegia best-sellers. Si coincidien després, no sabia de què li sonava.

A ritme d'alegria

Puntual, a les sis eres a casa. Feia potser dos mesos que teníem les entrades: semblava com si el vuit de novembre fos un dia incert al calendari, com si no hagués d’arribar mai. Portaves una brusa blanca que et ressaltava la pell morena, t’afavoria. Tens els mateixos ulls que abans, però ara tot és diferent. Tots dos sabem que ens tenim, que ens coneixem bé i que ens podem entendre... Quina gràcia que em va fer veure’t tan carregat de llibres. Tu vas dir que me’ls deixaves, jo vaig dir que no te’ls tornaria, i tu vas dir que si home. Vam estar bé, tranquils, com tantes vegades. A casa hi érem nosaltres i l’avi que es va entestar que sopéssim abans de marxar, i ens va fer torrades a la llar de foc. Vam haver de vigilar que no calés foc, perquè s’ha fet vell i no vol deixar de fer el que feia abans. Sempre diu: “com si fos la primera vegada”, i ningú no el treu d’aquí. A taula, va ser divertida la conversa que vau tenir, mescla del teu accent garrotxí tancat i de la terrible sordesa de l’avi. Em va agradar tornar-te a veure. Tu de vegades encara dius que m’estimes, però jo sé que no seria bo tornar enrere: ens vam fer massa mal. Si som amics tot va millor: els records ben guardats al calaix. I ahir vas arribar puntual, però el temps passa molt ràpid. I ahir vam anar a un concert que no podien anular per la pluja. I va ser especial. I els Antònia Font ho van arrodonir, a ritme d’alegria.

Cor

Regala’m un globus de fira
en forma de cor,
-arranca’l d’allà on vulguis,
encara que sigui d’un poema
sense nom-
que jo li tallaré el fil que el trava
perquè pugui aixecar el vol en l’aire
-com un ocell lliure de gàbies-
i enfonsar d’un salt el cos en l’aigua,
cap a les profunditats més necessàries
i llunyanes
de l’amor per descobrir.

Regala’m un globus de fira
en forma de cor.

En 20 paraules...

Recull de 7 “nanorelats” (relats d’un màxim de 20 paraules):

1. EL DESIG DE CAP D’ANY (sobre el temps)

Un cop complert el desig de cap d’any, veié que “tot el temps del món” era massa per ell sol.

2. OBSESSIÓ CIRCULAR (sobre les obsessions)
- Tinc els pits petits!

- Jo t’estimo...
Ell, cansat, la deixà. Ella, s’operà.

Ja operada, es veié el cul gros.

3. SENSE FEINA (sobre els missatges de cap d’any)
“Bon any, desgraciat”, envià al seu amo a les dotze. Se’n penedí l’endemà. El 2008 treia el cap sense feina.

4. LA FI DEL MÓN (sobre la fi del món)
Mentre plorava perquè l’havia deixada, pensant que allò era la fi del món, del cel baixaven extraterrestres malèvols carregats d’explosius.

5. CONFESSIONS MATRIMONIALS (sobre l’inconfessable)
“Sóc addicte als nanoreptes” –confessà atemorit a la seva dona, la presidenta de l’associació de defensa de la novel•la llarga.

6. CARTA ALS REIS D’UN NEN SENSE IL·LUSIÓ (sobre els Reis d’Orient)
Reis:
No cal que passeu per casa. Els meus pares són rics i ja em compraran el que els demani.

7. NIT DE NOCES (sobre un llit)
“Aquest llit fa mal d’esquena, i tan car que era...”, pensava la Joana la nit de noces, mentre fingia l’orgasme.

Ell

No sé si el baf del toll té gust de res
més que de moll, ni si la set del temps
es perd al vol, quan vol i quan no vol.

No sé si té el cor viu, si es mou al lluny
del tuf del pas dels anys, si el so de nit
és fred com el de gel, o bé és foc;
no sé si el pas de ball li duu el dolç
del mar, mes ell bé ho diu, i jo m’ho crec!

Oh!

A unes mans

Quan m’acaricies les mans,
al lluny queden les espessors dels temps
que nuaven com dimonis colls de marbre
quan ens trobàvem perduts i incompresos
vivint, sense haver pogut aprendre a viure...
Al lluny queden els mots plens d’incertesa
i les tempestes trencadisses i les ferides cosides
amb agulles de sang mal enfilades.

Quan m’acaricies les mans...
Res no sembla ni tan sol, tan difícil ni tan mort,
i el tot esdevé una fragància feta d’un instant
comú
i d’una embranzida d’aire al cor,
i tot això,
només pel tacte d’unes mans.