Quan vaig notar que algú em tocava subtilment el darrere estava a punt de passar el metro. Era Sant Jordi i eren dos quarts de nou del matí a l’estació de Liceu, on en comptes d’òpera se sentien veus i passes de diverses vides de persones anònimes. Jo estava molt entretingut llegint el diari però de seguida vaig entendre que aquell tacte suau i agradable al meu cul no era cap conquesta matinera sinó més aviat una mà malèvola que em volia treure el bitllet de la butxaca dels pantalons. “Serà possible!?”, vaig pensar atònit i enfadat. Em vaig girar de cop i vaig tenir temps d’agafar el lladre pel braç. “Què fas?”, vaig cridar potser massa fort.
El pispa de bitllets només va necessitar un cop de peu per deixar-me mig estabornit. Aleshores va arrencar a córrer, amb tanta mala sort que es va entrebancar amb la crossa d’una de les dones anònimes de l’andana i va anar a parar al mig de la via. Tothom es va posar les mans al cap, alguns es tapaven els ulls per no veure la desgràcia imminent i inevitable, però per sorpresa el noi va fer un salt que gairebé va tocar el sostre, es va tornar a posar a l’andana, com si no hagués passat res, i va desaparèixer entre la gent bocabadada i muda. Afortunadament, li va caure el meu bitllet i també una motxilla que duia a l’esquena just al primer graó de les escales i jo, ràpidament, vaig córrer a recollir-ho. Tot seguit va arribar el metro.
Un cop dins el vagó, la majoria de persones va semblar que s’havien oblidat d’aquella petita història i van seguir amb les seves vides anònimes. Jo em vaig acomodar a un seient, vaig introduir-me de nou el bitllet a la butxaca dels pantalons i després, potser per curiositat, més aviat per una sensació de xafarderia estranya, vaig obrir la motxilla del lladre. Només hi havia bitllets, més bitllets i un sobre tancat.
Evidentment vaig obrir-lo.
Una carta. Barcelona, a 23 d’abril de 2008. Estimada Júlia, deia, avui m’he llevat feliç, el cor alegre i més viu que mai m’espurnejaria amb la mateixa intensitat encara que el sol no brillés amb la força amb què ho fa o que els carrers de la ciutat no fessin l’olor encisadora d’enamorats i roses. Finalment ja ho tenim, només ens falta un bitllet més i ja podrem acabar el vaixell i fugir tots dos per començar de nou. Avui l’aconseguiré a l’estació de Liceu i tot ens tornarà a somriure. Només un altre bitllet i c’est fini mon amour, ja no ens caldrà buscar més a les escombraries, mai més no haurem de regirar butxaques de viatgers despistats ni obrir les màquines expenedores de les estacions. Per fi, tu i jo, i el vaixell de bitllets que ens durà a una altra punta de món. Et passaré a buscar abans del migdia al pis del carrer Hospital, allà acabarem d’encolar la popa i afegirem l’últim bitllet, que serà la cabina; quedarà fantàstic, ja ho veuràs. T’estimo.
Punt i final.
No em podia quedar amb els braços creuats. Espero que ho entenguin.
-I això és tot? –va preguntar l’agent després d’un llarg silenci.
-Sí, això és tot. El cadàver ens va enviar a comissaria aquest escrit poc abans de pujar a la nau de paper. Possiblement era conscient dels riscos i va preferir explicar-nos aquesta història, perquè poguéssim entendre els motius que el van portar a embarcar-se en un vaixell fet amb bitllets de metro. Pel què pogués passar...
-O sigui que després del robatori a l’estació l’home va decidir construir un vaixell amb els bitllets que va trobar a la motxilla del lladre?
-Efectivament, però, és clar, es va enfonsar abans de sortir del port. No era un professional, no hi entenia. Hauria d’haver sabut que un vaixell construït només amb bitllets de metro no pot aguantar la força de les onades. Potser si hagués combinat els bitllets de metro amb algun bitllet de tren, o fins i tot amb algun bitllet d’avió, hagués arribat més lluny...
-Elemental, estimat Watson.
-No facis broma, és un tema seriós.
-Tu sabries escriure un conte amb un final sorprenent?
-Per què ho dius?
El pispa de bitllets només va necessitar un cop de peu per deixar-me mig estabornit. Aleshores va arrencar a córrer, amb tanta mala sort que es va entrebancar amb la crossa d’una de les dones anònimes de l’andana i va anar a parar al mig de la via. Tothom es va posar les mans al cap, alguns es tapaven els ulls per no veure la desgràcia imminent i inevitable, però per sorpresa el noi va fer un salt que gairebé va tocar el sostre, es va tornar a posar a l’andana, com si no hagués passat res, i va desaparèixer entre la gent bocabadada i muda. Afortunadament, li va caure el meu bitllet i també una motxilla que duia a l’esquena just al primer graó de les escales i jo, ràpidament, vaig córrer a recollir-ho. Tot seguit va arribar el metro.
Un cop dins el vagó, la majoria de persones va semblar que s’havien oblidat d’aquella petita història i van seguir amb les seves vides anònimes. Jo em vaig acomodar a un seient, vaig introduir-me de nou el bitllet a la butxaca dels pantalons i després, potser per curiositat, més aviat per una sensació de xafarderia estranya, vaig obrir la motxilla del lladre. Només hi havia bitllets, més bitllets i un sobre tancat.
Evidentment vaig obrir-lo.
Una carta. Barcelona, a 23 d’abril de 2008. Estimada Júlia, deia, avui m’he llevat feliç, el cor alegre i més viu que mai m’espurnejaria amb la mateixa intensitat encara que el sol no brillés amb la força amb què ho fa o que els carrers de la ciutat no fessin l’olor encisadora d’enamorats i roses. Finalment ja ho tenim, només ens falta un bitllet més i ja podrem acabar el vaixell i fugir tots dos per començar de nou. Avui l’aconseguiré a l’estació de Liceu i tot ens tornarà a somriure. Només un altre bitllet i c’est fini mon amour, ja no ens caldrà buscar més a les escombraries, mai més no haurem de regirar butxaques de viatgers despistats ni obrir les màquines expenedores de les estacions. Per fi, tu i jo, i el vaixell de bitllets que ens durà a una altra punta de món. Et passaré a buscar abans del migdia al pis del carrer Hospital, allà acabarem d’encolar la popa i afegirem l’últim bitllet, que serà la cabina; quedarà fantàstic, ja ho veuràs. T’estimo.
Punt i final.
No em podia quedar amb els braços creuats. Espero que ho entenguin.
-I això és tot? –va preguntar l’agent després d’un llarg silenci.
-Sí, això és tot. El cadàver ens va enviar a comissaria aquest escrit poc abans de pujar a la nau de paper. Possiblement era conscient dels riscos i va preferir explicar-nos aquesta història, perquè poguéssim entendre els motius que el van portar a embarcar-se en un vaixell fet amb bitllets de metro. Pel què pogués passar...
-O sigui que després del robatori a l’estació l’home va decidir construir un vaixell amb els bitllets que va trobar a la motxilla del lladre?
-Efectivament, però, és clar, es va enfonsar abans de sortir del port. No era un professional, no hi entenia. Hauria d’haver sabut que un vaixell construït només amb bitllets de metro no pot aguantar la força de les onades. Potser si hagués combinat els bitllets de metro amb algun bitllet de tren, o fins i tot amb algun bitllet d’avió, hagués arribat més lluny...
-Elemental, estimat Watson.
-No facis broma, és un tema seriós.
-Tu sabries escriure un conte amb un final sorprenent?
-Per què ho dius?
2 comentaris:
Ei, què tal?
Això que em preguntes del "cor gros", sobretot he volgut destacar l'innocent amor que l'avi té cap el seu nét fred i cada cop més distant. Una mica vindria a ser allò de "estimar sense ser correspost en versió avi-nét adult".
D'altra banda, m'ha agradat molt el teu relat. Estic segur que si tots els lladres fóssin tant bohemis i somia-truites com aquest, tots acabaríem robant algun dia bitllets de metro.
Salut
Bruna,
és bonic el gir que fas amb la figura del lladre de bitllets, la carta en la que es descobreix.
Que bo que et toqués llegir el meu conte, que, per cert, està basat en fets reals. Fa dos divendres, vaig anar a l'institut, hi fèiem un dinar de profes, i algú trucaria els bombers alarmat pel fum de la barbacoa. hehehe
Vinga, petonet, i estic a l'espera de nous poemes!
Publica un comentari a l'entrada